El tancament de l’oficina de la Seguretat Social a la Seu d’Urgell obliga els veïns, especialment els més grans, a desplaçar-se fins a Lleida
La decisió de tancar l’oficina de la Seguretat Social a la Seu d’Urgell ha convertit un tràmit quotidià en una expedició de més de cent quilòmetres. Els veïns de l’Alt Urgell, molts d’ells gent gran amb mobilitat reduïda, ara han de viatjar fins a Lleida per resoldre qualsevol gestió presencial.
El missatge que arriba al territori és clar: la proximitat administrativa no és una prioritat quan es tracta de comarques de muntanya.
El cost real d’un tancament administratiu
Quan una oficina pública tanca, no desapareix només un servei: desapareix també la possibilitat d’accedir-hi sense haver de reorganitzar el dia sencer. Per a una persona gran de la Seu d’Urgell, anar a Lleida implica transport, temps, i sovint, la necessitat d’acompanyament.
La Seguretat Social no és un servei opcional. És l’administració que gestiona pensions, prestacions, incapacitats temporals i altres drets bàsics. Obligar els ciutadans a desplaçar-se a la capital provincial per exercir aquests drets converteix l’accés en obstacle.
El tancament afecta directament la població més vulnerable: aquells que no tenen cotxe propi, que depenen del transport públic o que simplement no poden assumir el desgast físic d’un viatge llarg.
Equitat territorial o centralització disfressada
El debat no és només administratiu, és de justícia territorial. Si un servei bàsic com la Seguretat Social es concentra a la capital provincial, què se li està dient al veí de l’Alt Urgell sobre el seu dret a accedir al públic sense haver de fer cent quilòmetres?
La despoblació no es frena només amb wifi i ajudes econòmiques. Es frena garantint que l’administració segueixi físicament on són les persones. Quan els serveis públics desapareixen, el territori es buida encara més ràpid.
La concentració de recursos a les capitals provincials respon a una lògica d’eficiència pressupostària, però ignora el cost social que assumeixen els municipis petits. La racionalització administrativa no pot significar l’abandó dels territoris menys poblats. 
La fragilitat dels serveis públics a la muntanya
L’Alt Urgell no és un cas aïllat. Moltes comarques de muntanya han vist com els serveis públics es retiraven progressivament: oficines bancàries, jutjats, centres de salut especialitzats. Cada tancament és un cop més a la sostenibilitat del territori.
La Seu d’Urgell, com a capital comarcal, havia mantingut fins ara una xarxa mínima de serveis administratius. El tancament de la Seguretat Social trenca aquest equilibri i obliga els veïns a dependre de Lleida per a gestions que abans es resolvien localment.
La pregunta cívica és directa: fins a quin punt es pot exigir als ciutadans que es desplacin per accedir a drets bàsics? I fins a quin punt l’administració està disposada a mantenir la presència física al territori?
- Et Recomanem -
